1714, la traició d'Utrecht i el poble sacrificat, entre ells, Cristobal de Ibarra y Gómez de Arce, el meu avi
Felipe d'Anjou, Felipe V com a primer Borbón de les Espanyes, era fill del Gran Dofí Lluís (1661-1711) i Maria Ana de Baviera, era nét de Lluís XIV (1638-1715), el Rei Sol, i de la seva cosina María Teresa, filla de Felipe IV i la seva primera esposa Isabel de Borbón. Aquesta Isabel era germana de Lluís XIII de França i, tots dos, fills de Felipe III i la seva cosina, la ja esmentada María Margarita d'Àustria, reis de les Espanyes. En les primeres 'negociacions de pau' -és a dir, pel repartiment entre la família de l'imperi de les Hispànies, els seus regnes, vil.les i comtats, els ambaixadors del ja emperador Carlos VI d'Hausburg van insistir que el Principat de Catalunya fos elevat a la categoria de república independent.
Poc temps després va arribar una carta de l'Emperador Carlos en la qual assegurava que "si els tractats no tenien els avantatges i conveniències que ens assegurin les de la meva justa causa i estimats súbdits, i especialment d'aquest Principat al que amb tanta especialitat aprecio pel que ha sacrificat, no seran per cap cas admeses ni sentides de mi semblant proposicions, quedant jo amb deliberat i constant ànim de continuar la guerra amb el major vigor i esforç". Això és el que feia pensar als catalans que no serien abandonats, malgrat ja estava tot signat i segellat.
Però el 14 de març de 1713 els anglesos es van comprometre a evacuar Catalunya, Mallorca i Eivissa, deixant als catalans sols davant l'exèrcit imperial francès. Cinc dies després, l'emperadriu va abandonar Barcelona, deixant com regent al general de les tropes austracistes, Guido von Starhemberg. El comandant del vaixell que la conduïa era l'almirall Cristobal de Ibarra y Gómez de Arce, cavaller de Santiago des de l'any 1700, nascut al castell i fortalesa de Roquetas de Mar, Almería, i fill de l'almirall Diego de Ibarra, capità d'aquell castell que s'aixecà molt abans que existís l'actual vila de Roquetas de Mar, i descendent de Gracián de Ibarra.
Cristobal de Ibarra era llavors el cap de la fortalesa que el regne tenia a Nàpols, hereva de segles de dominació catalana i resultat de nombroses guerres, batalles i pactes mil vegades traïts. La missió secreta que va rebre el reconegut marí, era la de conduïr l'emperadriu al costat del seu marit, esquivant les armades i bucs de guerra de tots els bàndols i als corsaris i pirates de tota mena, en la ruta més transitada del món, fins arribar a Nàpols -fins on hem pogut esbrinar-, en la primera i més arriscada etapa del llarg viatge, doncs la persona a protegir valia tots els tractats signats. Com a reconeixement, l'emperadriu li va donar el títol de Comte d'Ibarra i Gómez de Arce, l'únic de l'història nobiliaria espanyola que correspon als mateixos cognoms del titolat. El premi fou un càstic, doncs Cristobal i el seu fill varó hereu van morir a Viena, a l'exili, lluny de la seva família de Berja, on unes altres filles quedaren a la cura de l'àvia.
A la Biblioteca de Nàpols es conserva el facsímil del llibre que Cristobal de Ibarra va fer-se editar, demanant a Felip V, junt amb un nombrós grup de refugiats espanyols, el perdó per poder retornar a la seva llar. Però només els qui van poder pagar les dures multes imposades pel Borbó -l'alta noblesa- van aconseguir el perdó del monarca. Cristobal, com molts d'altres espanyols fidels al seu honor que van deixar una marcada presència a la cort i la societat vieneses, va morir a Viena cap a 1732, amb uns 70 anys d'edat, amb el títol de Mariscal de l'Armada d'Àustria.
El 22 de juny Starhemberg va signar a l'Hospitalet de Llobregat l'acord d'armistici. Finalment l'1 de juliol de 1713 es va estipular un alto-el-foc després del qual les tropes borbòniques procedirien a ocupar Catalunya, i el 13 de juliol de 1713 es va signar el Tractat de Utrecht entre Felipe V i la Gran Bretanya.
Mitjançant aquest tractat Felipe V renunciava al tron de França (article 2º), lliurava als anglesos el penyal de Gibraltar (article 10º) i l'illa de Menorca (article 11º), i també els concedia avantatges comercials a Amèrica (article 12º), alhora que aquests cedien davant les pretensions de Felipe V, qui mitjançant l'article 13º del Tractat de Utrecht es comprometia a amnistiar als catalans i a concedir-los els mateixos drets i privilegis que els habitants de les dues Castillas, «que de tots els pobles d'Espanya són els més estimats pel Rei Catòlic».
La burgesia decideix continuar la guerra
Carta dels Consellers de Barcelona a una població catalana apel·lant a la lluita perquè «pugui la Nació Catalana aconseguir gloriós acompliment en tan justa empresa». Davant les notícias de l'abandó anglès, es va convocar a Barcelona el 30 de juny de 1713 una Junta de Braços per deliberar si Catalunya havia de sotmetre's a Felipe V o prosseguir la guerra en solitari. En les primeres sessions el Braç Eclesiàstic es va inhibir per estar involucrada l'efusió de sang, deixant la resolució final en mans dels altres dos Braços. En virtut del seu nomenament com a ciutadà honrat de Barcelona, Rafael Casanova va ser membre de les sessions del Braç Real (Braç Reial).
El 5 de juny el Braç Real va emetre el seu veredicte proposant es continués la guerra. En una tensió creixent, els vots del Braç militar es van dividir en tres grups, no arribant-se a una resolució unànime. El parlament decisiu va tenir lloc en la sessió del Braç Militar i va ser a càrrec de Manuel de Ferrer i Sitges.
Presa la decisió de continuar la guerra en solitari -i amb l'alta noblesa i les seves mesnadas en contra, per la qual cosa van marxar en massa abandonant els seus feus- el 6 de juliol de 1713, els comissionats dels braços generals la van lliurar als diputats de la Generalitat de Catalunya, perquè la publiqués i declarés l'estat de guerra. Els diputats de la Generalitat, contraris a la proclamació, van dilatar l'entrada en vigor legal de l'edicte tres dies.
En la sisena instància presentada pels braços generals davant els diputats de la Generalitat, se'ls recordava que era la seva deure la «conservació de les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans, que els nostres antecessors a costa de sang gloriosament abocada van aconseguir, i nosaltres hem d'així mateix mantenir». Finalment la proclamació pública de continuació de la guerra va tenir lloc a les sis del matí del 9 de juliol de 1713.
Davant la decisió presa per la Junta de Braços, Felipe V va escriure al seu avi, el rei Luis XIV de França, lamentant-se que pesi haver concedit als catalans una amnistia i concedir-los les mateixes lleis que a Castella gens d'això havia servit; i davant la greu situació de les seves finances, el francès sentenciava que els catalans li «pagaran totes les despeses de la Guerra de Catalunya des de 1º de Julio [1713] fins que hagin rendit les Armes».
Propaganda austracista
A partir de 1707 molts aragonesos i valencians austracistes -la burgesia i la noblesa catalana van romandre fidels al Tractat que ells sí coneixien, ja signat entre els membres de la mateixa família de monarques europeus, i es va mantenir aliena als fets, fugint fora de Catalunya durant la guerra- s'havien exiliat a Catalunya, únic territori peninsular que encara estava sota el domini d'aquell a qui havien proclamat rei, l'arxiduc Carlos d'Àustria.
L'endemà passat d'haver-se publicat l'edicte de continuació de guerra, l'11 de juliol de 1713, els representants aragonesos van presentar per escrit als Tres Comuns de Catalunya la seva adhesió a la guerra contra Felipe V i contra la dinastia dels Anjou i Lluís XIV, que ja havia traït Catalunya al 1640 i s'havia conjurat per a repartir-se els dos regnes de forma absolutista i tirànica, en la 'rubra' o conjura de l'illa de los Faisanes, al Bidasoa, molts anys abans.
Per combatre en el setge de Barcelona, els aragonesos van formar un regiment de cavalleria, un regiment de fusilers, una companyia de voluntaris de cavall, i dos de voluntaris del carrer. Seguint el mateix procés, el 16 de juny, un dia després que els aragonesos per respectar la prelació jeràrquica en ser el regne d'Aragó cap de la Corona d'Aragó, els representants del regne de València exiliats a Barcelona van lliurar als Tres Comuns de Catalunya una representació amb la seva adhesió a la causa.
Al llarg del bloqueig i setge de Barcelona els valencians van tenir un paper destacat en la seva defensa, assenyalant-se entre els oficials majors el general Juan Bautista Basset i Ramos, així com els diferents regiments d'infanteria i fusilería que van formar els valencians presents a la ciutat comtal.
També van contribuir a la defensa de Barcelona els altres territoris de la Monarquia d'Espanya que romanien àdhuc sota domini austracista: el regne de Mallorca, des del qual arribaven periòdicament combois amb provisions, armament i municions, i el regne de Nàpols..., d'on va arribar el vaixell de Cristobal d'Ibarra que s'emportaria l'emperadriu a Viena.
El humillante Tratado de Utrecht o Cuando las familias monárquicas europeas se repartieron España y la arruinaron
Alcem les copes, tot maleint, la memòria d'en Felip quint!
Ahé la prueba del crimen: Los documentos originales del borrador que servirían para elaborar el definitivo tratado de Utrech en 1713, como resultado de una guerra mundial, entre las emparentadas y consanguíneas dinastías europeas, por la sucesión del trono de España, cuyas consecuencias fueron la presencia de la tiranía borbónica, la ruina de las naciones españolas, su pauperización y retraso social y económico, el reparto de sus principales territorios extranjeros a manos de franceses e ingleses y la pérdida de los fueros y libertades de catalanes y valencianos, así como la hegemonía del centralismo castellano e imperial de las Hispanias en manos de extranjeros hasta hoy.
La España inexistente: La conjura de los Faisanes a 350 años de la Paz de los Pirineos
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada